Si per Novalis el crític és un autor ampliat, ja que posa el seu talent creatiu al servei de la lectura de les obres, per Meschonnic el crític fa parlar l'adversari i hi discuteix, sense deixar d'argumentar. Contra el manteniment de l'ordre. Ja que és sempre un ordre interessat. I sense perdre mai de vista l'acte ètic que és tot acte creatiu. La polèmica, en canvi, sempre voldrà fer callar, sempre voldrà fer confondre. L'objectiu que té entre cella i cella és la desinformació. Un ajustament de comptes, al capdavall. Per mantenir les coses al seu lloc. Què és el que vol el poder. Seguir manant.

En aquest llibre -un aplec heteròclit de textos al voltant del sentit de les obres i de la relació que hi manetenen els seus autors- hi trobarem aquests dos aspectes de la crítica. La passió d'Arnau Pons és fer créixer el germen crític que tota obra guarda a dins. Com per Benjamin, per ell la crítica no consisteix tant en una reflexió "en" l'obra, mirant de cara l'autor. D'aquí ve també la seva exigència indispensable, per dur a terme aquesta tasca, d'una recerca constant del sentit del temps en les obres, o sigui, del sentit de la història que les obres s'han esmerçat de llegir.

No només Maria-Mercè Marçal, Àngel Guimerà, Miquel Bauçà, Joan Maragall, Miquel Barceló, Blai Bonet, Apel·les Fenosa, Salvador Espriu, Rafel Joan i uns quants més, hi podràn pujar de peus. Aquí, qui hi puja de peus és tota una tradició. Per, des d'allà dalt, sentir el vertigen d'existir.