Aquest tractat sobre les suposicions de Vicent Ferrer mostra un jove dominic al corrent de les grans discussions entorn de la filosofia del llenguatge del segle XIV.

Per als medievals —cristians, islàmics o jueus—, pensar comportava sobretot llegir, és a dir, entendre un text, la qual cosa els obligava a explicar com s’ho feien per a copsar-ne el sentit. A semblança de filòsofs afins a corrents analítics dels darrers anys —Dummett, Putnam, de Libera—, creien que el llenguatge forneix la clau per a resoldre els grans problemes filosòfics o, en tot cas, per a poder encarar-s’hi.

Fou a mitjan segle XIII, quan l’estudi de la suppositio ultrapassà l’àmbit gramatical i rebé una funció lògica, que esdevingué la propietat fonamental dels termes. Els tractats sobre les suposicions es dedicaren llavors a analitzar la semàntica dels termes d’una proposició car, com afirmà Joan de Salisbury, «cal analitzar acuradament quin significat tenen les paraules per tal d’establir amb precisió allò que tenen en si mateixes i allò que tenen en virtut del context en què es troben, per tal de poder dissipar l’ombra encegadora dels sofismes».

Vicent Ferrer (València, 1350 – Vannes, 1419). Conegut sobretot com a orador fervent que entusiasmava les masses alhora que atreia l’atenció de les elits dirigents. Abans, però, de començar la seva carrera homilètica, es féu un nom com a filòsof. Disposem de dues obres filosòfiques seves escrites a Lleida, quan residia a l’escola que l’orde dominicà havia instaurat a la ciutat i on, de segur, mantenia estretes relacions amb els mestres de l’Estudi General: la "Quaestio de unitate universalis" i el tractat "De suppositionibus".

Text llatí amb traduccions catalana i anglesa. Edició crítica del text llatí, traducció catalana i introducció a cura de Josep Batalla i Elena de la Cruz Vergari. Traducció anglesa de Robert D. Hughes.