Una història lúcida que porta fins a les últimes conseqüències la relació de l’home amb la natura.

Encara que costi de creure, als Pirineus també s’hi troben illes disposades a acollir robinsons. Són les anomenades feixes o feixancs, unes franges de terra cobertes de vegetació enclavades entre penya-segats que només són accessibles a les aus i als escaladors.

L’estiu de 1837, l’estudiant Ventura Mir, després de naufragar estrepitosament, va a petar en una d’aquestes illes i, solitari vocacional, decideix instal·lar-s’hi definitivament. Tot i  la seva ferma voluntat, no li serà gens fàcil, ja que aviat s’haurà de defensar de tots aquells que, «pel seu bé», intenten rescatar-lo. No només la família, l’amic de la Universitat o el gran amor de la seva vida, sinó també totes aquelles ideologies que no toleren l’individu solitari.

Amb El salvatge dels Pirineus, Pep Coll recrea una història lúcida que porta fins a les últimes conseqüències temes tan actuals com la relació de l’home amb la natura, la solidaritat amb el tercer món i el dret de viure on i com a un li dona gana

Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) és autor de l’excepcional recull de llegendes Muntanyes Maleïdes (1993), però ha excel·lit sobretot com a novel·lista, amb títols com La mula vella (1989),  L’abominable crim de l’Alsina Graells (1999), El salvatge dels Pirineus (2005), Les senyoretes de Lourdes (Premi Sant Jordi 2007), Dos taüts negres i dos de blancs (2013, premi de la Crítica, premi Crexells, premi El Setè Cel, premi Amat-Piniella i Prix Pyrénéen 2016 a la traducció francesa), Al mateix riu d’Heràclit (2018), L’any que va caure la roca (2021) i La llarga migdiada de Déu (2021).