De l’edat mitjana fins a mitjans del segle xx, el Pirineu ha estat el pas per on la gent que ha anat formant la nostra cultura i el nostre país anava ocupant les terres més planeres i més a tocar del Mediterrani. Ben entès: venien d’un i altre costat i, com que van ser els primers, no és cap exageració escriure ara que el Pirineu és el bres­sol dels Països Catalans i de Catalunya. Avui, però molts punts d’aquest bressol són buits. El Pirineu és una gran serralada plena de preguntes. Anem de les terres més altes de l’Alt Empordà a l’Al­ta Ribagorça i la Vall d’Aran. 14 autores i autors ens han escrit sobre una trentena de pobles buits: Requesens, a l’Alt Empordà; Ribelles, Bassegoda, Monars, Sant Aniol d’Aguja i Lliurona, a l’Alta Garrotxa; Coma, al Conflent i Santa Cecília de Cos, al Vallespir; Viladonja i Aranyonet, al Ripollès; Creu, al Capcir; Callastre, a l’Alta Cerdanya; Montcalb, al Solsonès, i Brocà, al Berguedà; Forn, Se­nyús, Estelareny i Banyeres, a l’Alt Urgell; Montesquiu, Claramunt i Toló, al Pallars Jussà; Besan, l’Espluga de Cuberes i Sant Sebastia —així, sense accent— al Pallars Sobirà; l’Artiga, Saraís i Aulet, a l’Alta Ribagorça; Sant Pèr i Bordius, a la Vall d’Aran, en català i aranès. A Els pobles perduts del Pirineu català i aranès convidem a co­nèixer, a caminar i, si pot ser, a recuperar i a estimar una part imprescindible del nostre país. La seva columna ver­tebral. Que l’oblit i la deixadesa no acabin d’aterrar-ho.