Cap religió no es considera a si mateixa inventada o creada per l’ésser humà, sinó que totes es conceben com a receptacles d’una revelació que, d’una manera o altra, els ha estat confiada. És propi de les religions no pas assenyalar-se a si mateixes, sinó assenyalar una Realitat que les transcendeix. Aquesta Realitat a la qual estan referides —re-lligades— la perceben com a Obertura infinita que es desplega cap amunt, al llarg i ample, i cap al fons del que existeix. Beuen d’aquesta Obertura, a ella es remeten, en ella descansen i en ella es perden per retrobar-se més enllà de si mateixes. En això rau la seva força, la seva tenacitat i la seva perseverança. Però també prové d’aquí el potencial d’altivesa i arrogància que tenen. Perquè totes corren el risc de creure que, en lloc de pertànyer a la Veritat, la Veritat els pertany. La mateixa llum que les il·lumina pot encegar-les si no s’adonen que el receptacle amb el qual recullen un glop d’aquesta Veritat en condiciona el gust. Les religions són les mediacions organitzades d’un esclat del diví i de la diafanitat del que és Real.