La dona que mirava la tele comprèn una llarga narració en vers (adreçada a Maria Callas) i un nodrit apartat de notes en prosa sobre persones, programes i expressions característiques del mitjà televisiu.

El món de la televisió és a tot arreu i ho abasta tot: informatius, dibuixos animats, culebrons, tertúlies, concursos, anuncis. De la realitat construïda pel mitjà de comunicació més massiu, dels personatges que en viuen i hi viuen, i també de la solitud de cada espectador, ¿és possible fer-ne literatura d'alt voltatge? La resposta és en aquest poema-riu de Dolors Miquel, que ens proposa una mirada lúcida i reflexiva sobre el món que percebem des de la nostra solitària condició de televidents i sobre el seus efectes en la privacitat de la nostra vida íntima.