La gloriosa trajectòria d’Oscar Wilde va quedar arruïnada sobtadament amb la condemna a dos anys de presó que l’acusava d’indecència per la seva vida privada, només tres mesos després d’haver estrenat aquesta comèdia. L’escriptor, que no es refaria d’un cop tan dur, ja havia denunciat sovint la hipocresia d’una societat cada cop més conservadora i controladora sobre la intimitat dels seus ciutadans. Una hipocresia que, de manera premonitòria, esdevindria la protagonista d’aquesta deliciosa obra mestra sobre els embolics amorosos de dos joves britànics i les seves secretes dobles vides, la qual anticipa algunes de les principals avantguardes del segle xx.

Va néixer a Dublín el 16 d’octubre de 1854. Va estudiar a Oxford, on va ser deixeble del crític i historiador de l’art John Ruskin (1819-1900) i de Walter Pater (1839-1894), estudiós de la pintura prerafaelita i defensor de la idea antivictoriana que el valor de l’art es mesura sobretot per la intensitat de les sensacions que transmet, una idea que Wilde va subscriure al llarg de totes les seves obres. Després d’una primera incursió al món de les lletres, amb el recull Poems (1881), i molt abans d’escriure les seves grans obres narratives, encapçalades per El retrat de Dorian Gray (1890) i El crim de Lord Arthur Savile (1891), comença la seva carrera escènica l’any 1880 amb Vera o els nihilistes estrenada a Nova York el 1883, amb un resultat tan advers com el que conegué, el 1891, i també a Nova York, la seva segona obra, La duquessa de Pàdua. Potser Wilde hauria renunciat a les seves aspiracions si l’empresari i actor George Alexander (1858-1918) no l’hagués animat a escriure una «comèdia moderna», El ventall de Lady Windermere, escrita el 1892. Empès per l’èxit obtingut, el 1893 estrena Una dona sense importància i, el 1895, La importància de ser Frank (l’obra que, segons els crítics, havia fet riure com mai els anglesos) i Un marit ideal.