Si el comunista Lev Trotski va teoritzar la “Revolució Permanent” i el periodista i assessor nord-americà Sidney Blumenthal va inspirar-s’hi per parir el concepte de “Campanya Permanent”, a Catalunya, l’independentisme polític ha passat tot això per la batedora, per fer-ne una versió de butxaca: la “Competició Permanent” que fa dècades que enfronta el món convergent i el món republicà d’ERC. I tot a l’espera i coent un desenllaç (via eleccions al Parlament) que serà més que això i que decantarà la lluita per l’hegemonia independentista que, no ens enganyem, és una guerra aferrissada per l’hegemonia del mapa polític català en conjunt. 

Però, a pams: primer la lluita és pel lideratge. Ara la batalla és per quedar primer en el camp independentista. I aquest desenllaç decantarà la guerra de fons: la de l’hegemonia de l’independentisme. L’enfrontament fratricida que fa tant que protagonitzen convergents (post o no) i republicans ha impregnat tota la política catalana i molt d’allò que l’ha descrit durants aquestes dues crítiques dècades de segle XXI que ara comencem a deixar enrere. Potser seria hora que el sobiranisme polític també superès aquesta era de l’enfrontament, com a mínim en els termes crispats que l’hem conegut. I això reclama d’un desenllaç que marqui un abans i un després clar.