Léautaud evoca a Le petit ami, amb els seus enrevessament i candor  alhora, tan propis, la seva infància del tot personalíssima en el París bullent de finals del XIX: ballarines, actrius, minyones i meuques amb les que el pare tenia tracte estret. Hi descriu, desvalgut i épateur, sempre amb un punt de delectació i sense la menor censura, la seva obsessió edípica i delirant per una mare que el va deixar acabat de néixer, que torna a París per veure’l per tres dies el 1881, quan el noi té nou anys, i que el retroba, per segona i darrera vegada vint anys més tard, el 1901, quan ell va a veure-la a Ginebra, on viu casada i amb fills, en una visita estrambòtica de amb prou feines tres dies més. Li parlen de tot plegat i es disculpa: “Què voleu que hifaci, cadascú és religiós a la seva manera”.