Amb Les ciutats i els homes Sanuy escampa la seva densa territorialitat experiencial per una discursivitat encaixada en l´estructura estricta del sonet, aconseguint, però, que la rigidesa pròpia de la forma poètica no es noti perquè el llenguatge hi és aparentment senzill, d´una senzillesa que fuig de la banalitat de la poesia de l´experiència entesa com a cúmul d´informacions i declaracions morals de bones intencions, situant-se entre la conceptualitzavió i el retrat de la contemporània vacuïtat nihilista de l´envelliment occidental.á