En el transcurs dels últims seixanta o setanta anys s’ha produït un gir copernicà en el si de les nostres cultures: el Déu «oficial» s’ha convertit en un Déu estrany, aliè, distant i, per molts, fins i tot inexistent, com si es tractés del deus otiosus d’algunes tradicions africanes. ¿Significa això que Déu ha deixat de tenir presència i eficàcia en la vida privada i pública de les persones al marge de les qualificacions que sovint, com gegantines lloses insuportables, s’han carregat sobre Ell, i que ja no suscita l’interès de les societats del segle XXI? Lluís Duch s’enfronta en aquest llibre a l’exili de Déu de les nostres societats contemporànies conscient de l’egocentrisme o la ingenuïtat que suposa el fet de creure que Déu només es fa present, actua i es mostra com a salvador amb el concurs dels explícits legalment i culturalment sancionats de la nostra religió i dels nostres codis.

Lluís Duch (Barcelona, 1936) és doctor en antropologia i teologia per la universitat de Tübingen i professor emèrit de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, de l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós de Tarragona, i de l’Abadia de Montserrat. És monjo de Montserrat des de 1961. Ha traduït escrits de Luter, Müntzer, Silesius, Schleiermacher i Bonhoeffer. És autor de més de cinquanta llibres i opuscles, i de més de tres-cents articles i col·laboracions en obres col·lectives. La seva dilatada trajectòria intel·lectual ha estat reconeguda i estudiada al llibre d'homenatge Emparaular el món. El pensament antropològic de Lluis Duch (tambè en castellà, (Fragmenta, 2011). A Fragmenta ha publicat també Religió i comunicació (2010, també en castellà), obra que composa una mena de díptic junt amb el volum Religión y política (2014), i L'exili de Déu (2017, també en castellà). També ha traduit i introduït Moisès i Aaron, d'Arnold Schönberg (2012), amb la col·laboració de Josep Barcons. I és autor de la introducció del llibre Violencia y monoteísmo, de l'egiptòleg alemany Jan Assmann (2014).