El 22 d’abril de 1988, l’endemà de la mort de sa mare, Blai Bonet escriu una carta “atroç” a Albert Roig i escriu el poema "Dotze hores després de tornar orfe". Blai Bonet era orfe de pare des dels onze anys. Miquel Bauçà era orfe de mare des dels dotze anys, “Vaig néixer un 7 de febrer de l’any quaranta, i el 14 del mateix mes, dotze anys més tard, la mare va decidir de constituir-me orfe”. Després de la mort de Joan Petit, la seva dona, Margarita Fontserè, es mata. Joan Vinyoli li escriu "El darrer solatge". El seu amic Gabriel Ferrater, fill d’un suïcida, també es mata, es posa una bossa de plàstic al cap, se l’anusa. J. V. Foix li escriu "Tots hi serem al port amb la Desconeguda", li diu “Deies —no ho deies tot!—que aquella nit era un clam de ganivets damunt la gola nua, el crit d’un paper escrit”. Són els fills de la Guerra Civil. Ara Albert Roig els deixa parlar, els filma

«Amb la seva obra, Albert Roig remou una mica les aigües manses d'unes jerarquies institucionals il·lusòries. Sap activar l'atenció cap a les xarxes d'interessos creats, els emperadors despullats i els dogmatismes excloents.» (Manel Oller)

«Dins de l'obra d'Albert Roig l'estil és el motor. Sensual, barroc, extrem, visceral... L'autor sembla decidit a violentar els ordres de tota mena, des dels socials als cronològics.» (Jaume C. Pons)

«John Donne escriu que el cos és el llibre de l’ànima, i Albert Roig afegeix que el poeta ha de ser el seu propi combustible. Discrepo quan diu que el talent és poca cosa. Si més no, ell en té». (Vicenç Pagès Jordà)