.Paul Celan, pseudònim de Paul Antschel, va néixer el 23 de novembre del 1920 a Czernowitz, capital de la Bucovina, aleshores dins Romania (avui Ucraïna), en una família jueva d’expressió alemanya que va patir la persecució nazi amb la col·laboració dels feixismes romanès i ucraïnès. El pare, Leo Antschel, fidel al sionisme, va voler que el seu únic fill rebés una educació jueva i que aprengués hebreu. La mare, Friederike Schrager, oberta a l’assimilació, el va iniciar en la poesia alemanya. Tots dos van ser deportats a un camp de Transnístria; ell va morir de tifus al cap de poc temps i ella d’un tret a la nuca. En certa manera, la mare li havia llegat una missió: ser poeta en aquella llengua de la mort, llengua materna i dels botxins. Celan posseïa sens dubte el fons de melangia necessari per a una tal comesa. També el do de saber treballar amb la negativitat d’una experiència com aquella. Després d’una estada a Bucarest i d’una altra, molt breu, a Viena, es va instal·lar definitivament a París el 1948. Es va tirar al Sena el 1970.

Pel fet de contradir els discursos i els llenguatges rebuts, l’obra de Celan suposa un canvi profund en la manera d’entendre la poesia, alhora que exposa una radical historització. Reixes de llengua (1959) és el seu tercer recull i ve després de Cascall i memòria (1953) i De llindar en llindar (1955). El tall s’hi fa evident. L’abstracció despullada s’alça des de l’aniquilació per desafiar les elevacions de la poesia i de la filosofia del seu temps. A causa de la seva factura insòlita, el llibre va ser molt mal rebut, tant per la crítica com per poetes i escriptors. Celan no deixava de veure-hi, en la manera tosca de formular el retrets, el vell antisemitisme de sempre. Els poemes esdevenen així el lloc mateix de la revocació, d’Adorno o de Heidegger, les dues grans veus d’Alemanya, i deixen al descobert el batec constant i obsessiu d’una relació íntima amb la poesia d’Ingeborg Bachmann, sota la mirada còmplice de les muses d’ultratomba.