Des de l’última dècada del segle XIX, fins ben entrats els anys 30 del segle XX, a Catalunya hi va haver una sèrie d’autors, i, sobretot, una sèrie de llibres, que no encaixen amb el que sovint se’ns ha explicat sobre la literatura catalana d’aquella època. Aquest tarannà literari està molt vinculat amb el que a França es va anomenar decadentisme. A casa nostra la decadència tenia una tradició pròpia. No es tracta, doncs, de la imitació d’un corrent que venia de París, sinó d’una reacció anàloga davant les xacres de l’època: l’escepticisme respecte al progrés, la voluntat de mostrar el rerefons grotesc de les convencions socials o la reivindicació dels marginats. Una visió de la literatura que, sense voler conformar un moviment, va compartir una actitud individual i una estètica comuna.

“En la present antologia he preferit entendre la decadència com una actitud individual més que com un credo”, explica Mas poc després de recordar els orígens francesos d’aquest “territori incert, on els camins i els marges es confonen”, que s’ha anomenat decadentisme i que té, com a trets comuns, la voluntat d’acostar-se “a una realitat desfigurada, grotesca, estranya i sovint soterrada”. Anatole Baju, director d’una de les publicacions emblemàtiques del corrent, Le Décadent, deia que “l’home modern està fastiguejat i la societat està en plena descomposició”. La literatura, en comptes de reflectir que el món era “un lloc agradable dominat pel sentit comú i habitat per persones nobles”, s’havia de fixar en “personatges depravats” que vivien amb la consciència alterada, “ja fos per la neurosi, les obsessions o les drogues”. A les creacions decadentistes hi abunden la “marginació social, les malalties, la violència i l’ocultisme”.