La «cambra pròpia» d'Elena Ferrante: les lliçons de literatura de l'autora que més intriga suscita entre els lectors de tot el món, amb més de vint milions de lectors.

Elena Ferrante dibuixa un recorregut històric i personal sobre la inspiració i sobre la crida que va sentir des de ben menuda per esdevenir una escriptora. Així, de mica en mica, ens enumera les figures clau de la seva formació literària i alhora va afinant els seus consells sobre la creació dels personatges i de la trama.

Des de Shakespeare fins a Gertrude Stein, passant per les obres de Diderot, Jane Austen o Virginia Woolf, fins a la culminació amb Dante i Beatriu, la Ferrante relliga les seves lectures amb l'obra i la biografia pròpies i per primera vegada les comparteix amb el lector des d'una nova intimitat.

«Quan escric, ni tan sols jo sé qui soc». (Gazzetta del Sud)

Elena Ferrante és l'escriptora sense cara. La seva figura està envoltada del secret més absolut. L'únic que se'n sap és que va néixer a Nàpols, però hi ha qui fins i tot afirma que qui s'amaga sota aquest pseudònim és un home. En qualsevol cas, com diu la mateixa Ferrante, «Els llibres no necessiten per res els autors, un cop estan escrits». Després del seu debut amb L'amore molesto (1992), que Mario Martone va portar a la gran pantalla, van venir I giorni dell'abandono (2002) i La figlia fosca (2006). L'amiga genial (2011) és el primer títol de la celebradíssima tetralogia formada també per Història del nou cognom, Una fuig, l'altra es queda i La nena perduda.