El barri, el Xino, sota la pluja, es transforma en un merder impressionant. Si ja és difícil caminar-hi amb bon temps -amb els carrers plens de tronxos de cols, tomàquets i merdes de tota mena-, quan cau una bona pluja, el més segur és que et fotràs una relliscada només de sortir de casa...(*CR*)I aquell dia de finals de març de 1943, la pluja no era gaire forta, però ja durava tot el matí i la gent començava a posar-se nerviosa. A sobre, de tant en tant, feia una ratxa de vent molt fort i els paraigües s'obrien com capolls...(*CR*)La senyora Merxe va travessar el carrer Nou corrent, amb perill de fotre's la gran morrada, fins a arribar al portal de la Comissaria... A la porta va informar el número que feia guàrdia que volia parlar amb el comissari Merlo, per denunciar la desaparició d'una persona. -La meva filla... Fa dos dies que no va a casa... Segur que li ha passat alguna cosa. No ho ha fet mai, això, la meva Lola.(*CR*)Així comença la primera de les històries ("Amb X de Xino", "El cas Macari" i "L'assassinat d'un rodamón") que ha escrit en Sebastià Sorribas i que ens transporten a la Barcelona de postguerra, quan el barri Xino, d'ambients tèrbols, amb morts violents i fets dramàtics, era lloc de trobada de passions extremes, d'amistats i d'enfrontaments, d'inspectors de policia que empaitaven malfactors de tota mena. Al barri Xino, però, hi vivia també gent treballadora que en aquells temps tan durs feia el que podia per posar un plat a taula.