«Durant la nit, mentre l’Agnès havia estat cosint en somnis, en Haiku va mirar llargament per la finestra. Ningú sap què pensava aquella nit. Però feia, veritablement, una cara de certesa absoluta. Aquella mirada de convicció ferma i inamovible que només tenen alguns capellans. Mirava l’horitzó estrellat, mentre el rostre se li il·luminava de la resplendor provinent de fora la finestra. Era el neó immens que sobrevolava el poble clavat a un zepelí. Una lletra lligada i blava deia: “Benvinguts a Bedlam, el poble congelat”. Va somriure, va tancar el llum de la tauleta i en la foscor de la cambra va respirar tranquil. Com quan un gat respira una becaina, voltat de cabdells i carícies». Bedlam és una singular barreja entre un conte d’aparença infantil i l’intent de bastir els simbolismes d’una comunitat on l’oblit senyoreja com una mena de llosa i és necessari com a taula de salvació. L’acumulació d’esdeveniments sorprenents i fantàstics ens acosta, amb una prosa acurada, al noble propòsit d’esdevenir una faula moral, una reflexió sobre la pèrdua i la reconstrucció.