«A Barbiana havia après les regles de l'escriptura: tenir alguna cosa important a dir; saber a qui s'escriu; trobar un ordre lògic; eliminar tota paraula que no serveixi. És així com escric aquesta carta amb els meus companys. És així que espero que escriuran els meus alumnes quan seré mestre.»  Els alumnes de l'escola del petit poble de Barbiana (Itàlia) i el seu mestre, Lorenzo Milani, descriuen en aquesta obra una escola que no suspèn a ningú, que dona un pes fonamental a la llengua com a instrument per aprendre i fer-se valer, que no té horaris ni assignatures fixos. És la denúncia d'un sistema educatiu classista i discriminador, que continua sent tan vigent com revolucionària.