En el convuls segle XX, marcat per la polarització extrema entre el totalitarisme feixista i la democràcia liberal, Rafael Tasis se situava inequívocament al costat de les democràcies europees i plantejava un catalanisme liberal i progressista. Un catalanisme modern, socialdemòcrata, capaç de servir de revulsiu polític i de pal·liatiu cívic als extremismes de dreta i d’esquerra. Una força extraordinària per a la democratització del país i una esperança per a un futur més just i més lliure. A parer de Tasis, el catalanisme oferia una via políticament moderada, centrista, i socialment aglutinadora, que havia de permetre, sense terrabastalls, la reconstrucció nacional després de la desfeta. En els esplèndids articles publicats a les revistes de l’exili, molt crítics amb el franquisme, Tasis hi presentava obertament arguments sòlids perquè, en un futur democràtic que es preveia imminent, el catalanisme polític disposés de mitjans i raons per afirmar la personalitat irrenunciable dels catalans.