"Diu que eren un ateu, un cat òlic, un protestant, un jueu, un musulmá i un monjo zen que un dia van decidir riure's d'ells mateixos i del que representaven. Sabien que era un exercici perillós, perquè podien atemptar contra el més íntim i sagrat de cadascun ells, així doncs van arribar a un pacte; cadascú explicaria acudits de la seva pr òpia religió. Van començar, aleshores, a explicar-se acudits i es trencaven de riure. Es van adonar que, rient, tothom era igual; a tots se'ls relaxaven els músculs facials, tots notaven un papalloneig frenètic a l'estomac, que els pulmons s'oxigenaven i que els lacrimals treballaven amb alegria, i per sobre de tot, quan acabaven de riure i es feia aquell silenci sanglotant, tot es veia més clar, es pensava millor i els ajudava a treure ferro als assumptes que els amoinaven."

En el riure, van trobar la seva divinitat. Excepte l'ateu, és clar.