Els oficis de la pell han mantingut al llarg dels segles trets d’un arcaisme tecnològic exasperant, i aquest fet ha condicionat la distribució geogràfica de l’ofici i les particularitats arquitectòniques i urbanístiques dels barris de les adoberies. L’ofici dels blanquers s’adaptava als recursos disponibles, fonamentalment a l’existència de cursos d’aigua (basses, fonts, recs o séquies) i a les facilitats d’accés a les primeres matèries: pells, cuirs i substàncies tànniques per a l’adobament.

Aquesta realitat explica la gran dispersió geogràfica dels obradors de l’ofici a la Catalunya medieval i moderna, la majoria dels quals eren de dimensions reduïdes i es dedicaven a l’autoconsum local o comarcal. Tanmateix, destacaven uns quants nuclis blanquers de major entitat (Vic, Igualada, Reus, Olot, Girona, Figueres, Manresa, Vilafranca, Lleida...), que també fabricaven per a la venda a mercats exteriors i, molt especialment, a Barcelona i a diversos indrets de la Mediterrània.

Els oficis de la pell a la Catalunya preindustrial combina elements històrics, patrimonials i tècnics del ram de la pell. En primer lloc, analitza la configuració geogràfica dels oficis de la pell i, en segon lloc, estudia el funcionament, l’organització del treball i la tipologia arquitectònica de les adoberies.