Aquests dos assaigs ja clàssics continuen sent una lliçó per tractar les malalties sense el constrenyiment dels estigmes.

Tot i que les malalties formen part de la vida per naturalesa, des de temps immemorials han donat peu a tota mena de representacions figurades. Podríem dir que l'ús metafòric que se n'ha fet ha distorsionat la realitat de la malaltia i ha agreujat el patiment de les persones afectades, i fins i tot ha estat un obstacle per posar-hi remei.

Susan Sontag va escriure el primer assaig d'aquest volum a partir de la seva pròpia experiència com a malalta de càncer, amb la voluntat d'alliberar-nos dels prejudicis de les metàfores sinistres, les fantasies pernicioses i els eufemismes que envolten aquest mal, i tants altres.

A finals dels anys vuitanta, amb la propagació de la sida, Sontag va «rellegir» l'anàlisi que havia fet arran del càncer i la tuberculosi, i va escriure el segon assaig, en què estén els seus arguments a una malaltia que es va acarnissar amb col·lectius molt concrets.