La traducció ha servit de paradigma per significar el pensament. La filosofia s?hi veia, congost amunt, riu amunt, sempre d?una riba a una altra. Per Arnau Pons, la traducció és, però, abans que cap altra cosa, desig d?altri. Només així pot esdevenir, en un segon moviment, una mena de biografia, i llavors, de manera implícita, un acte crític. Ben igual que la poesia. L?aplec de textos que el lector té ara a les mans no va ser concebut ni pensat com a tal, amb la premeditació de fer un llibre. És el testimoni d?un encontre rere l?altre, sempre amb un neguit compartit i a les envistes d?una col·lectivitat. La brúixola apuntava tothora cap al mateix punt cardinal: el reconeixement d?una singularitat i d?una diferència. Cada vegada, el traductor s?hi confia i s?hi despulla. Ve a ser, vist en perspectiva, com una guixada feta a la paret en caminar. Traç discontinu en una cultura que és, per un caprici del destí, la de la llengua materna, però alhora, per una sensibilitat que ve d?una genealogia buscada, probablement la més inquietant. Mai no haurà esquivat les topades, sinó que les haurà acollit, les haurà provocat, perquè només així podia inscriure un rastre viu en el moment nebulós que li ha tocat viure.