Donar paraula a allò que es viu o s’ha viscut, sigui en el transcurs d’una malaltia o de qualsevol procés, pot tenir una funció important, perquè donant paraula prenem consciència, formulam, definim i perfilam allò que vivim, ens fem més càrrec del que vivim i d’aquesta manera els fets es poden convertir en experiència i entrar a formar part de la nostra vida.

La malaltia, com el sofriment mateix (i sobretot el mal), és una experiència ben generalitzada entre els humans i els vivents en general, però alhora s’ha de dir que hi ha tantes classes de sofriment com n’hi ha de persones i de casos concrets. I les actituds espirituals amb què es viuen son diverses i fins i tot oposades: mentre uns hi poden veure una prova de l’amor de Déu, per a altres és la seva negació més contundent: «el dolor és la roca incommovible de l’ateisme», ja escriví Georg Büchner en el segle XIX. El diari que reproduesc pot donar compte del sofriment de què tracta, de quina malaltia. Segurament no tot el que dic és aplicable a qualsevol altre cas, ni tal qüestió ha entrat en el meu plantejament. (Gabriel Amengual i Coll)