Està ben clar que l’obra de Guillem d’Efak té dos nivells diferenciats: el popular i el culte. En tots dos casos, però, hi ha un rigorós vot d’obediència a les normes elegants o, com a mínim coherents, de l’escriptura. Més d’una vegada utilitza jocs de paraules, en especial quan el tema té relació amb dites o sentències populars, però sempre tracta el llenguatge amb distinció, amb coneixement empíric del seu significat, i amb estètica ben poc carregada de barroquismes. Té un estil propi, ben bo de conèixer, i ell ho sabia i n’estava satisfet; tanmateix moltes de vegades va manifestar el desig que la seva obra es conegués al llarg de moltíssims d’anys i s’arribés a recitar o a cantar sense que es recordés qui era l’autor, com passa amb la majoria de romanços o contarelles que provenen de l’antigor. Així, l’oblit equivaldria a la vida eterna. 

El llenguatge popular no és només un divertiment: és la crossa que empra per elaborar una expressió literària carregada de sensibilitat, amb el rigor que hi afegeix gràcies a les seves experiències personals i al seu coneixement de la llengua i la història. En tots els casos, d’Efak és un transmissor d’emocions que provoca respostes en els seus corresponsals.

En el fet de ser un enamorat de les paraules, en Guillem era mal de superar. Les estimava pel seu significat, que coneixia amb precisió, per la seva sonoritat i de vegades, per la seva antiguitat; al cap i a la fi, els mots varen ser l’única herència sòlida i realment valuosa que va rebre dels seus antecessors. Sabia tractar els temes populars i sublimar-los en la melodia d’una cançó, o en el discurs de qualsevol po­ema. Va més enllà de la cobla, la codolada o les cançons; la poesia popular, la que amb facilitat i gràcia es transmet oralment, és un camí ben conegut que li permet assolir el repte de partir de la tradició per arribar més lluny, a fi d’assolir l’excel·lència del poema planer, aquell que surt dels impulsos de la memòria, de vegades de la nostàlgia, d’un món que vol salvar –perquè és part del seu passat– per deixar-lo a la gent del futur. Ell té fe en el jovent i està convençut que les generacions noves sabran veure en la seva poesia una evocació a la memòria individual i col·lectiva, i a la dignitat. Malgrat la transcendència del seu missatge no evita, de tant en tant, riure’s de si mateix.

Del pròleg de Bernat Nadal, Guillem d’Efak, poeta i trobador.