El 4 de juliol de 1976, a diferents poblacions de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i la Catalunya Nord, va començar la Marxa de la Llibertat. Al Principat, cinc columnes de manifestants tenien per objectiu arribar a Poblet el 12 de setembre. Es tractava de la primera mobilització general de la societat civil dels territoris de parla catalana després del franquisme i el fet més significatiu de la transició democràtica fora de Barcelona i les grans ciutats.

En un moment polític convuls, els diferents governs espanyols van prohibir la Marxa i van reprimir durament els participants amb violència, multes i detencions –com s’ha pogut contrastar en els arxius i documents policials als quals ara, quaranta anys després, s’ha pogut accedir no sense problemes i restriccions–, però el moviment popular va donar prova de la seva força.

«A les justes reivindicacions dels catalans la Marxa afegia els principis de l’acció no violenta [...] i la féu derivar cap a una ben encertada posició de desobediència civil.» [Arcadi Oliveres, al pròleg]

«Aleshores dèiem que la Marxa havia estat l’espurna d’una esperança. Ara podem afirmar que aquell desig, aquella esperança, s’ha anat fent realitat.» [Àngel Colom, a l’epíleg]