Un llibre, doncs, a mig camí entre les memòries i la crònica periodística -ambáalgunes gotesáde retrat literari, gènere en el qual Pons és un mestre- sobre el qual tornaré en propers apunts i que des d'aquí recomano ferventmentáde la mateixa manera que ho faig a través de la crítica que ja he escrit per al "Qué leer" del mes d'abril.

L'altre llibre d'aquest productiu cap de setmanaáencara no l'he enllestit però, tot i anar per la meitat, puc dir que em téácaptivat. Es tracta d'"El preu de ser catalans" (amb un subtítol ben aclaridor: "Una cultura en vies d'extinció"), escrit per Patrícia Gabanchoái editat per Meteora. Una editorial petita (vegeu aquí) i plena d'entusiasme queáen les darreres setmanes ha posat en el mercat dos llibres dignes de remarca: aquest i el poemari "Centre de brevetat", de Feliu Formosa.

Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) vaápublicar el 1980 "Cultura rima amb confitura", un llibre que entronca amb aquest d'ara ja que feia un diagnòstic de la situació de la cultura catalana que, llegit avui, ens demostra que hem anat cap enrere en il·lusions i resultats. Dos anys després va publicar un estudi sobre la literatura catalanaáescrita per dones que va titular "La rateta encara escombra l'escaleta" i que també va ser molt celebrat.

Amb aquells dos llibres Patrícia Gabancho va assolir un protagonismeáprouá consistent com per passar a la petita història de la nostra literaturaágràcies als bons oficis d'unaápolicèfala madona anomenada Ofèlia Dracs que en el seu llibre "Negra i consentida", de 1983, vaádisposar que enácadascun dels contes escrits pels seus protegits -en aquesta ocasió eren històries pertanyents al gènere negre- aparegués obligatòriament una referència d'allò més inequívoca a una tal "Patrícia, la tanguista".

La senyora Gabancho ha aconseguit de mi una cosa que els qui em coneixen saben que era pràcticament un impossible: que subratlliáun llibre (amb llapis, però, eh?). Porto llegides ja cent vint-i-cinc pàgines i, de moment,átinc una quinzena de paràgrafs marcatsáque penso anar reproduint, si no tots una part,ácom a colofóádels propers apunts.

Per anar fent boca començo avui ambátres fragments:

"La realitat és que Catalunya és un país bilingüe i bicultural. Que som bilingües ho accepten fins i tot aquells que utilitzen el bilingüïsme per acotar el català allà on encara respira amb una certa amplitud. Que som biculturals ho nega tothom." (p. 47)

"La primera veritat no dita és que hi ha una part de la població que és bi (bilingüe i bicultural) i una altra part de la població que és mono (monolingüe i monocultural), i aquest mono és castellà i espanyol." (p. 48)

"Oi que no podem dir-ne catalana de la cultura catalana que es fa a València perquè se'ns empipen els ultres i els espanyols? Per què hem de dir-ne catalana de la cultura espanyola que es fa a Catalunya?" (p. 55)