L'aparició del pensament il·lustrat venia de la mà de l'escepticisme respecte de la monarquia absoluta i de les encarcarades formes en què el magisteri de l'Església s'enfrontava a les veus que reclamaven una major atenció als drets de la raó. El divorci factual entre la cultura i el cristianisme, el que coneixem com a secularització, avançà notablement des del trencament de l'ordre civil i les guerres de religió dels segles anteriors. S'obria camí un nou model antropocèntric que substituïa, en realitat, la metafísica de l'ésser per la metafísica del subjecte, per més que les categories significatives, tant a l'àmbit filosòfic com al polític provenien de conceptes teològics, eren teologia secularitzada. Un pensador alemany del segle passat, Karl Löwith, tot seguint una tesi de Dilthey de finals del segle XIX, va explicar que la filosofia moderna de la història, des del seu cim assolit per Hegel, substitueix la noció de providència com a guía de l'esdevenir històric, per la idea de progrés en la humanitat, allò que els il.lustrats anomenaven, sobretot en francès, perfeccionament. El filòsof alemany afegia que la humanitat passava, a partir d'aleshores, a ocupar el lloc fins aquell moment reservat a Déu com a subjecte de la història. Això no és obstacle perquè la confiança en el progrés continuï alimentant-se de la fe cristiana en la creació i en la plenitud dels temps, àdhuc quan hom diu no veure-hi més que mites sense rellevància. Ara bé, la heterogeneïtat entre la idea de providència i la idea de progrés eliminava la possibilitat de comprendre aquesta darrera com una evolució o metamorfosi de la primera, per més que la noció de progrés, i més encara, la seva teoria, sigui una falsa divinització del futur, a costa del passat i del present. Aquesta teoria, perceptible al llarg del XIX en autors com Hegel, Comte, Spencer o Marx, gaudia de velles arrels d'ordre religiós, pressuposava una finalitat en la història i s'adreçava fins i tot a un àmbit extrahistòric, fora del domini temporal.