El desembre de 1945 Josep Palau i Fabre va exiliar-se a París. Malgrat els seus esforços per mantenir viva la cultura catalana en la clandestinitat de la immediata postguerra, l’ambient a Barcelona se li feia insuportable. Pocs mesos després d’haver arribat a la capital francesa, Palau va enllestir Vides de Picasso, el primer llibre que l’autor va dedicar al geni malagueny, escrit durant la primavera de 1946.

Un dels objectius de Palau i Fabre, un cop establert a París, era conèixer Picasso. I la seva voluntat de coneixement el va portar a escriure Vides de Picasso, fins i tot abans d’haver conegut personalment el pintor.

Qui busqui un acostament particular, singular, sobre els elements de la vida de Picasso que l’han portat a ser considerat un dels millors artistes de la història, de seguida s’adonarà que Vides de Picasso és un llibre il·luminador. Segurament això es deu a la «puresa» amb què Palau i Fabre va escriure aquest assaig biogràfic.

Alhora, podem veure-hi com l’impuls creatiu de Picasso va esdevenir per a Palau i Fabre un exemple en què emmirallar-se, com si es tractés d’un calidoscopi en què les formes es van combinant per generar cada vegada múltiples formes noves.

Coincideix amb la celebració del cinquantè aniversari de la mort de Picasso.

Vides de Picasso, de Josep Palau i Fabre, és el número 2 de la col·lecció La Sirena, una coedició de la Fundació Palau i Vibop edicions.

Conté catorze dibuixos de Picasso i un pròleg d’Anna Perera Roura.