Ana-Luisa Ramírez (València 1956). En la infància, la meva germana Ana-Luisa i jo acostumàvem a viatjar a la nostra especial finestra del món: l'aparador del quiosc de la senyora Teresa. Era una finestra davant la qual pronunciàvem la fórmula màgica "¡M'ho demano!" i - com si es tractés d'aquell "¡Obre't Sèsam!" - , de darrera dels vidres sorgien imatges, paraules, desitjos, frustracions... que feien possible qualsevol impossible fugit de les fronteres de l'aparador.

De petita, a Ana-Luisa l'escola li donava fred, així que - en silenci - es va construir la seva jungla particular i s'hi va fer caçadora de paraules. Després es va convertir en mestra per poder jugar amb infants i llenguatges, per viatjar entre les línies de les fantasies i les seves realitats. D'aleshores ençà obre, tanca i entreteixeix paraules, les rima, les rema, les rumia... els mira llombrígol i esquena i les bescanvia com cromos. Viu a la lluna de València i, a la lluna de València, va tenir un fill.

A Ana-Luisa i a mi, a més de la fraternitat, ens uneixen els textos-teixits, els miralls, els espais sense temps... i aquest llibre amb paraules i imatges a estrenar. (Carmen)

Carmen Ramírez (València 1953). De sempre va somiar amb les muses, amb les aranyes (teixidores) i amb les musaranyes, aquests ratolins capaços de navegar sobre un pètal de rosa i dormir en una capsa de llumins.

Carmen va alçar el vol a edat molt tendra i aviat es va instal·lar en la capital d'Àustria. A Viena es va llicenciar en Pedagogia de l'Art i Art Tèxtil, allí va tenir tres filles i allí es va teixir la vida.

Des de petita, la meva germana Carmen pescava imatges bussejant pel país d'Entrellengües, manejava colors, papers, tisores, llanes, teles, fils, agulles... traduint la vida a l'idioma de la imatge, de l'objecte i del color. Que calia memoritzar lliçons o poesies?: Dibuixets! "Xulletes" per a un examen?: Dibuixets! Això tenia avantatges i inconvenients: quan jo "heretava" els seus llibres escolars, m'arribaven pleeens de dibuixets misteriosos entre les línies i els marges de la lliçó. Si d'una banda m'empipava no poder estrenar llibres nous, d'altra venia molt bé aquella herència com a antídot contra l'avorriment escolar.

En la nostra cambra, alimentàvem un lloc secret ideat per Carmen: sota el tauler superior i els faldons del tendur, rodó com el món, hi havia el nostre museu de musaranyes particulars. Lletres, gargots i dibuixos solcant la fusta.

Així - també - és la vida: oculta, secreta i rodona. (Ana-Luisa)