Una crida al sentit comú feta per un professor entusiasta i atípic que creu en l'ensenyament Si el futur d'un país es garanteix per l'educació que reben els seus ciutadans, el nostre futur està ben fotut. Des de l'experiència i amb dosis abundants d'ironia, Antoni Dalmases fa un repàs a l'ensenyament en l'actualitat, i el diagnòstic és clar: el model d'ensenyament públic, desmantellat dia a dia, està abocat al fracàs. Caos a les aules és «el resultat de reflexions, converses, observacions, lectures més o menys encertades, moltes hores de relació, reunions, discussions i, sobretot, bàsicament, fonamentalment, més de trenta-cinc anys ininterromputs fent classe a diversos nivells de l'ensenyament, des de l'antiga EGB fins a l'actual Secundària i Batxillerat, passant pel BUP i el COU.» Antoni Dalmases representa l'entrega del professor vocacional que intenta fer bé la seva feina, i que té arguments i idees molt clares sobre qui mereix ser anomenat estudiant i qui és que no vol aprendre res, quins tipus de pares i de professors hi ha i, sobretot, què fan els que manen per desmantellar amb decisions absurdes el sistema educatiu. Que el lector no busqui xifres, estadístiques o informes perquè el que trobarà són històries viscudes, noms propis i situacions reals. Antoni Dalmases Vaig néixer a Sabadell el 1953. Llicenciat en Filologia Hispànica. Des del 1976 fins a l'actualitat, he estat i sóc professor i tutor de diversos cursos d'ESO i Batxillerat, amb els quals em diverteixo mentre miro d'ensenyar als meus alumnes a lluitar contra l'avorriment i la mediocritat, a tenir esperit crític, entendre el món i mirar-lo amb sentit de l'humor, per resguardar-se de la presència d'okupes, desvagats, objectors escolars, joves deixats de la mà dels déus, delinqüents en potència, pares que no mereixen ser-ho, col·legues lamentables, autoritats inoperants i/o malvades i lleis incomprensibles i irrisòries. La meva feina és, doncs, intentar contagiar als nois i noies el meu apassionat, iconoclasta i fins ara incansable amor a la literatura i la llengua del meu país, peti qui peti. Escric novel·les i contes per a lectors de totes les edats i he obtingut, entre altres, el Premi Andròmina 1992 per L'última primavera, el Premi Gran Angular 1993 per Doble joc i el 2005 per Jo, el desconegut, portada al cinema, a més del Premi Sant Joan 1998 per Al mig del camí.