El meu dia a l'altre país és, segons diu el subtítol, «una història de dimonis». I, efectivament, en aquest relat breu s'explica la història d'un possés, però «posseït no només per un dimoni, sinó per diversos, molts, fins i tot incomptables».

El narrador, jardiner de professió, rememora una època remota de la seva vida en què la seva condició demoníaca el va convertir a ulls dels habitants del poble en un tipus marginal, en l'inadaptat que vivia en un antic cementiri i els aterria en idiomes incomprensibles amb la seva xerrameca insultant i les seves diatribes contra la creació, tot i que, de vegades, també proferia sobtats oracles que eren ben rebuts pels seus paisans.

La mirada atenta que li dirigeix un bon espectador, per més detalls, un pescador, l'allibera dels dimonis i desencadena un moment epifànic de transformació, de superació d'un llindar de consciència -leitmotiv de l'obra handkeana-. Aquí comença l'inici del viatge, després de creuar un llac, cap a l'«altre país», on romandrà un dia i, si bé no compleix l'encàrrec del pescador, la jornada li proporciona renovada alegria de viure. Tot i això, la seva nova existència sense màscares ni dimonis desencadena en l'alliberat recels i dubtes. Perquè, encara que l'exorcisme li permet reintegrar-se a la comunitat, ¿no ha perdut també el seu poder indispensable de rebel·lió, la «naturalesa indestructible i resistent del seu ésser»?

Rememorant, sense esmentar-lo, un relat recollit a l'Evangeli de sant Marc, en què Jesús allibera un posseït per mil dimonis anomenats Legió, Handke reflexiona subtilment, amb ironia, sobre la seva trajectòria com a escriptor, des de l'etapa de la bogeria, quan escrivia a contracorrent textos transgressors que de vegades rebien respostes irades, i sobre la seva etapa actual, després d'haver rebut el Premi Nobel, com a escriptor distingit i, en part, neutralitzat que, potser, ha perdut el poder de sacsejar consciències.