Entre un acarnissat caníbal neoliberalisme i una febre neuròtica i alienadora de lÆesquerra, les arts comunitàries ùperò també lÆeducació i lÆacció socialù pateixen tot un seguit dÆinfeccions que mantenen a tothom a un lloc que ens creiem que és el nostre. En contra i a favor dels propis plaers i voluntats, i quasi com una llibreta per al nostre propi estudi, aquest material, únic en la seva espècie, és lÆintent cansat, vulnerable, incondicional i constant per arribar, sabent que és impossible, a un lloc que no existeix i no pot existir. Josep Maria Aragay Borràs, aliè a les modes escripturals i discursives de lÆacadèmia i de cap a peus desmesurat, escull mofar-se del seu propi relat, allunyar-se dels benintencionats, omplir-se la boca dÆinvencions o mentides, utilitzar el llenguatge del poder, així com esdevenir carronyer de pensaments tan diversos com lÆanarquisme o la pedagogia sistèmica, entre molts dÆaltres, per obligar-nos a ampliar el nostre punt de vista, abandonar la nostra performativitat o, almenys, si no som capaços de les dues anteriors, obligar-nos a fer-nos preguntes. Sovint maldestr