La modernització de la sardana s'inicià amb l'estrena de la llarga, sembla que el 1844, a Torroella de Montgrí i la publicació d'un primer manual el 1850. Als anys 1870 i 1880 en comença una certa idealització acompanyada pels primers intents de difondre-la territorialment. L'expansió definitiva es produí el 1892 afavorida en bona part per l'èxit i popularitat de la sardana que apareixia a l'òpera Garín de Breton. El 1894 Thos i Codina s'hi podía referir, amb exageració evident, com a "símbol y mirall de la interna unió del poble". En un primer moment l'expansió fou lenta, impulsada per joves catalanistes de les clases mitjanes i amb un cert toc elitista, però irreversible. Ajudada per tota la retòrica de solidaritat i de dansa oberta que l'acompanya des del primer moment s'anà obrint pas, fins el punt que el 1899 ja es definia com a "típica dansa catalanista". L'autèntica expansió territorial no es produí fins la primera década del 1900 i en diverses contrades no ho feu fins els anys 1920-1930.