Coneixem bastant bé els esdeveniments ocorreguts en ocasió del setge de Barcelona i del’Onze de Setembre del 1714. En els darrers anys, han aparegut síntesis innovadoressobre la Guerra de Successió i estudis que han aprofundit en aspectes concrets delconflicte.Però, què se’n va fer dels catalans que es van exiliar? Molts d’ells, la majoria, vananar a Àustria, sobretot a Viena, on l’emperador Carles VI (el Carles III dels catalans)tenia la seva cort. Uns quants van destacar-hi, però una bona colla va haver de tenir-hiuna vida errant i al límit de la subsistència.Àustria estava en guerra amb l’Imperi otomà, i precisament després de la Guerra deSuccessió a la Monarquia Hispànica els turcs varen perdre terres a la Petita Valàquia i alBanat de Temesvar, és a dir al sud d’Hongria, a l’oest de Rumania i al nord-est deSèrbia. Uns quants centenars d’exiliats, majoritàriament catalans, van ser enviats alBanat de Temesvar (= Timisioara), amb el propòsit de fundar una nova ciutat prop delDanubi, en el territori limítrof amb la frontera turca.Sorprèn i commou resseguir les passes d’aquells homes, dones i infants que van arribara bastir, per un temps molt breu, l’esborrany d’una nova pàtria, que anomenaren NovaBarcelona en record de la vella ciutat i que més endavant va prendre el nom de NagyBeckskerek; ara s’anomena Zrenjanin.Potser no sorprèn tant, però commou igualment, la desmemòria que seguí a aquell fet.Agustí Alcoberro —especialista de l’exili austriacista, professor d’història moderna dela Universitat de Barcelona i actual director del Museu d’Història de Catalunya—ressegueix les traces d’aquella epopeia. Derrotats a casa, forasters a les terresd’acollida, l’aventura dels catalans que van fundar la Nova Barcelona ha restatdesconeguda entre els seus connacionals durant segles; i ha estat tergiversada idistorsionada pels qui la van viure de prop, amb la gènesi d’una llegenda que endeformà l’origen i la nacionalitat.1