Perquè… qui sap quina foscor, quins noms de fum, quants oblits arrossega la sang que ens corre per les venes. Davant de l’obscuritat, l’ésser-mare i la mare-poeta bateguen respirant en una mena de pressentiment d’ofec («Nosaltres també morirem ofegats»), i lluiten per preservar la memòria de la seva petita i bonica filla de l’abisme de l’oblit. Aquest llibre és més que res l’acte d’amor d’una dona que va engendrar i alletar i estimar la seva filla. De fet només hi ha una mort empenyent tota la construcció del llibre. Una mort i. La mare protectora. La paraula protectora. La paraula de fum i pedra. La paraula com a matèria i vehicle. La paraula com a piràmide. El nom de la petita, aquest nom que ella repeteix perquè «El que no es pronuncia no existeix». Míriam Ferradáns, que escriu des dels límits, davant de l’abisme, el creua amb la paraula poètica perquè la trasbalsen de manera idèntica la mort i l’amor de i cap a l’altre. I en construeix aquest llibre que li serà una casa. Com diu el poema que tanca el llibre: «AQUÍ estaràs lliure de perill».