Records d’egotisme és una crònica inacabada d’una convalescència. Amb escenes divertides i emotives, per on desfilen homes i dones refinats, bons, depravats, enginyosos i estúpids sota la càustica mirada de l’escriptor, conformen un document de gran valor sobre la readaptació de Stendhal al París de Lluís XVIII, on un jove Henri Beyle intenta trobar el seu lloc com a amant i com a artista abans de ser Stendhal i on l’autor ja madur escriu no per exhibir-se sinó per comprendre la seva naturalesa, la seva vida i la seva concepció de l’art. 

Stendhal va interrompre les seves notes l’estiu de 1822 perquè la calor «li treu les idees a quarts de dues».