La meva llengua materna és la misèria, la diàspora, la vergonya, el silenci. Les meves llengües maternes són totes aquestes, plegades, barrejades: totes aquestes que escric malament, amb faltes d'ortografia, totes pobres, barrejades i fallides. Però avui, aquí, deixo de triar. I deixo de mentir: una llengua no és només un recull de sons, és també un imaginari, una interlocució. El Tríptic del silenci són tres llibres semblants, però diferents, en les meves tres llengües maternes, per a tres comunitats lingüístiques, si és que això existeix. Cadascun dels tres està escrit, al seu torn, barrejant els tres idiomes: perquè això som nosaltres, el no tenir un idioma comú, l’anar fent sobre la marxa. I perquè és necessari un esforç per a entendre una història que ha estat negada, afinar l’oïda, deixar-se incomodar i lliurar-se una mica, també, a gramàtiques impossibles.