conec el cos que genera el seu propi foc 

mentre la saba de l’arbre prepara la floració 

i la darrera maduració dels fruits

el mil·lenari rovell de la nit

va ferir-li la parpella cansada per la visió

i a les malmeses espatlles encara carrega el desig 

d’un altre cos oblidat vagament recordat

el mirall va esberlar-li el somriure

per una línia oberta a la pell s’escorre lívida 

arran dels llavis silenciosos

la precària claror de la rosada

de la humitat antiga de l’ermitatge se n’alça

la prudència i la saviesa que va anar abandonant 

a la laboriosa travessia de la vida

al lentíssim desxiframent de la por i dels senyals