Aquest llibre explora en clau electoral alguns aspectes que pretenen explicar, si més no reflexionar, sobre la tendència a l’apatia política que experimentaren els ciutadans catalans des del Sexenni Democràtic (1868-1874) i durant la Restauració borbònica (1868-1923). Una cultura cívica gestada durant la llarga transició del liberalisme polític a la democràcia que es caracteritzà entre d’altres trets per una tendència al tacticisme expressada en la forja d’aliances contranaturals; l’autoexclusió en la pràctica d’una part significativa de l’electorat que no se sentia representada en les institucions; la percepció d’anormalitat produïda per la continuïtat de les irregularitats del vell caciquisme; la vehemència i l’idealisme dels discursos emancipadors i dels ultracatòlics; i el sectarisme vinculat a la política d’uns partits que visqueren en la inestabilitat i la precarietat institucionals. Uns llasts que no contribuïren en absolut a la cohesió, sinó a la divisió i a la gran fractura que va significar la guerra civil.