El camp on ens han dut és com una gran ciutat de tendes. Tot és molt lluny, sempre hi ha molta gent a tot arreu i per a qualsevol cosa s?ha de fer una cua molt llarga. El pare no ho sap, però amb el que jo somio de debò, de debò, és amb una cua que ens torni a casa. Un conte sobre la crisi dels refugiats a través dels ulls d?un nen tancat en un camp d?acollida. Inspirat en el petit Alan, que va aparèixer ofegat en una platja de Turquia.RITA SINEIRO Vaig néixer a Porto, una nit de lluna plena d?un any del Drac. Vaig créixer amb una cinta molt blava als cabells i els ulls ancorats al mar. Des de molt petitona que parlo més del que caldria i les mans sempre se me?n van als malucs (sobretot quan llegeixo les notícies). Em diuen que soc molt del lloc d?on vinc, i per a mi això és un elogi. Quan era petita, els adults m?enviaven a llegir llibres per descansar de mi, i de seguida vaig entendre que els llibres eren el milloc lloc perquè jo pogués descansar d?ells. Encara funciona. Ser escriptora era el meu joc preferit. Encara ho és, de fet, però ara jugo més seriosament. Crec amb tot el cor que el meu lloc al món és escriure i explicar històries; no sabria ser d?enlloc més. Segons diuen, passo per una fase més rebel; si fa no fa, des que vaig néixer. I jo penso que deu ser per això que als meus somnis més secrets també soc una revolucionària. LAIA DOMÈNECH Visc i treballo davant del mar, al poble on vaig créixer. Els diumenges al matí, observo la gent que passeja, uns cap al port i altres cap al riu. Les tardes d?hivern, veig passar les barques seguides per núvols de gavines. De matinada, quan encara barrejo colors, no veig el mar, però el sento. Quan miro el mar, recordo el meu pare, que sabia dir quin vent bufava. De petita ja mirava el mar i somiava no recordo què. Ara miro el mar i penso en els nens i nenes, sols o acompanyats, que el travessen, morts de por i amb els peus molls. Davant del mar he il·lustrat aquesta història, tan dura i al mateix temps tan tendra.