En el decurs del segle xx, la música ha estat una de les eines per magnificar la imatge dels governants i, en general, dels aparells de poder més utilitzats pels règims polítics més diversos. Des de la cançó popular fins als últims èxits del rock i el pop, passant per autors d'èpoques pretèrites, les relacions entre art musical i poder polític han estat fructíferes però sempre interessades.Aquest assaig repassa la contradicció en les idees polítiques de Richard Wagner i les influències en les seves obres, tant escèniques com teòriques. A partir d'aquí, Jaume Radigales demostra la fraudulenta i interessada utilització de Wagner -i de molts altres compositors- per part del nacional-socialisme alemany, així com la també interessada «prohibició» que de la música wagneriana se'n fa, de manera no legislada, a l'estat d'Israel.L'any 2001 el pianista i director d'orquestra argentinoisraelià Daniel Barenboim va obrir la caixa dels trons en interpretar, a Jerusalem, peces de Wagner. És a partir d'aquests fets quan es qüestiona la legitimitat d'aquella prohibició, tenint en compte la també contradictòria política cultural d'Israel i, més concretament, de la seva Orquestra Filharmònica. Amb aquest text, l'autor fa una crida a la reflexió, asserenada i desapassionada, a partir del desemmascarament i la relativització de les idees polítiques i de la música del mateix Wagner.Aquest treball, que combina amb encert l'erudició i la recerca d'un lloc no polititzat per a la música en la societat de masses, va ser proclamat guanyador ex aequo de la tercera edició del premi IDEES d'Assaig Breu 2004.