Quan, ja fa alguns anys també, em vaig interessar per la cultura i el món etrusc, em vaig adonar de que, com succeïa amb d’altres cultures, com la egípcia o la grega, existia un impressionant corpus bibliogràfic, una gran quantitat de llibres que oferien una visió molt extensa, i en ocasions molt acurada, d’aquest peculiar poble de la península itàlica.

En el període històric que podríem definir com antiguitat clàssica, crec que els etruscs son el poble menys conegut amb diferència. Ja eren poc coneguts pels pobles amb els que varen conviure, fenicis, grecs i finalment romans, però varen desaparèixer absolutament durant la llarguíssima Edat Mitjana.

Fins a les darreries del segle XVIII i, ja en major mesura a mitjans del segle XIX, no varen despertar cap interès entre les societats europees. En realitat, la manca d’informació prou rellevant d’aquella societat, sols va propiciar, entre la societat occidental, un interès bàsicament romàntic cap aquell poble desconegut, que els va rodejar d’un halo de misteri que s’ha mantingut fins els nostres dies.