Un rei decideix repartir el regne entre les seves tres filles, proporcionalment a l’amor que cadascuna declari professar-li. Així és com s’inicia El rei Lear, però el geni colossal de Shakespeare va molt més enllà d’aquest esquema de conte tradicional i ofereix una reflexió profunda sobre la condició humana, la crònica d’un viatge de l’home per les turbulències que els seus propis errors desencadenen i una incursió als territoris de la ceguesa i de la bogeria com a peatges per accedir a la lucidesa. De totes les tragèdies shakespearianes, potser cap altra no presenta uns components d’absurd i crueltat tan clarament precursors de l’avantguarda teatral dels últims cent anys, ni una vigència tan rotunda a l’hora d’exposar sense concessions les facetes més sòrdides del mal. La versió catalana de El rei Lear de Joan Sellent va ser elaborada per a una posada en escena, i és per això que en tot moment busca l’equilibri entre la funcionalitat dramatúrgica i la recreació del pols retòric i els ritmes poètics de l’original.