En l’Ètica nicomaquea, Aristòtil ens proposa com hem d’acomplir la tasca d’ésser humans.

L’Ètica nicomaquea, una obra cabdal de reflexió pràctica, es proposa d’encaminar el capteniment humà tenint en compte els valors socialment compartits. És, doncs, un gran exercici intel·lectual dirigit a l’acció i no pas a la teoria. L’ètica aristotèlica argumenta, és clar, però no pretén demostrar res.

Constata simplement fets contingents —maneres de fer, hàbits personals, ideals col·lectius— i els explica a partir dels principis humans que els són immanents —deliberació, escolliment, decisió, habituds, virtuts—. L’acció ètica parteix de la manera d’ésser humana, perquè la natura, sempre que origina un ésser, el dota d’un impuls innat per al canvi alhora que li defineix l’estat perfecte que progressivament ha d’anar assolint. Per a Aristòtil, existir comporta posseir la capacitat d’actuar per a assolir la perfecció, per a obtenir aquella forma ideal que només podem aconseguir si l’activitat fa que sigui real allò que virtualment podem ésser. La vida humana és, doncs, una feina, una tasca, un acompliment. Allò que l’home pot fer i pot arribar a ésser és el bé. Seguint, sens dubte, la tradició socràtica, Aristòtil es distancià de l’utilitarisme i l’hedonisme dels sofistes i erigí el bé en l’ideal d’acord amb el qual hem de regular la vida, tant la individual com la col·lectiva. Tanmateix, aquest bé que tothom desitja no és cap ideal transcendent a la natura, sinó el bé humà. Aristòtil criticà Plató per haver situat l’ideal en el bé absolut, en comptes de fixar-lo en la perfecció relativa a què podem aspirar els humans.