Alícia Casadesús (L'Esquirol, 1968)

Viu l’art com una part indissociable de la vida. Com una manera d’estar, de mirar, de pensar i des d’on dir el món. I dir-lo a prop del silenci, intentant aportar també un silenci a l’espectador immers en el brogit de la societat que habita. El treball que ha anat definint la seva trajectòria sovint parla del lloc i és des de la reflexió i de la seva percepció, que es desenvolupa. I des d’aquest lloc diu l’evanescència i la perdurabilitat, la llum, el gest, la substància de les coses i de les persones; la natura. Alguns dels seus treballs s'han fet en col·laboració amb altres creadors, sobretot amb el poeta Antoni Clapés, en els projectes Microgrames (2017), Allí on la llum (2018), Recosits (2021) i Fer un lligall amb la roba ben plegada (2022). www.aliciacasadesus.com

Antoni Clapés (Sabadell, 1948)

Poeta, traductor i editor de poesia. Els seus darrers llibres de poesia són No cal repetir aquest instant. Obra reunida, II (2022), El vol del milà (2022), Riu brogent (2021) i Recosits (2021), aquest amb Alícia Casadesús. Les darreres traduccions que ha publicat són L'home de tres lletres, de Pascal Quignard (2022), Marges plens, de Pierre Chappuis (2022) i La llàntia de l'espera, de Mireille Gansel (2021) i Tal qual, de Paul Valéry (2020). www.antoniclapes.com

«Només la bellesa pot salvar-nos enmig de la barbàrie», llegim com a subtítol de l'exposició i d'aquest llibre de l'artista Alícia Casadesús i del poeta Antoni Clapés. La frase és ben coneguda, expressada en múltiples variants al llarg de la història, especialment en el segle xx, en què la Xoà i el Gulag —aquestes fàbriques d'horror— van fer creure als qui, d'una forma o altra ho patiren, que la condició humana podia anorrear-se a través de la inhumanitat.

Fer un lligall amb la roba ben plegada és tot just un assaig d'interpretació artística fet a partir de la tria de quinze imatges de fotògrafs que van saber entendre i copsar el drama d'aquelles persones que visqueren en tota la seva dimensió humana, històrica, social i política l'exili de febrer de 1939, i ser-ne testimonis avantatjats i portantveus de denúncia.

L'artista i el poeta han intentat copsar alguns instants d'efímera bellesa —com un somrís, el frec d'una mà, el record d'una música o d'un poema, un gest solidari, una mirada compassiva o la tendresa d'un raig de sol—, contraposant-los a la infàmia de l'exili a través de petites peces que prenen com a referent la imatge en qüestió i de poemes que no pretenen ser complexos sinó transparents i fluids. Aquest llibre recull les imatges i els textos que han donat lloc a Fer un lligall amb la roba ben plegada. Per al lector i l'espectador actual, Fer un lligall amb la roba ben plegada ha de ser una crida i una invitació a l'esperança, a la no renúncia, a accentuar la convicció que la bellesa és el lloc on hem d'habitar, nosaltres humans, per no repetir els excessos