á"I la fusta del vers / amb el tèrmit del viure!"Així acaba Flors i carboni, el catorzè llibre de poemes de Josep M. Sala-Valldaura (Gironella, 1947). D'alguna manera,aquesta conclusió en resumeix els camins i els encreuaments: la creació i la perdurabilitat ("la fusta") i la destrucció i la fugacitat ("el tèrmit"), les paraules ("el vers") i l'existència ("el viure"), amb l'admiració final que és al mateix temps una queixa. Perquè el viatge metafòric del llibre ressegueix el breu temps de la florida i el llarg procés de la carbonització, l'aire i l'humus, el jardí sovint enyorat i la selva contaminada de la ciutat del viure.