«Tot aquell ombrívol jorn autumnal, tristament taciturn sota uns núvols que suraven tan baixos que resultaven opressius, vaig estar cavalcant a través d’aquells ermots singularment llòbrecs, i, al capdavall, quan ja començava a fosquejar, vaig finalment pervenir a les envistes de la malenconiosa casa Usher. Jo no sabria pas dir per què, però, en veure aquell casalot, un insofrible marriment va calar en el meu esperit. I dic ‹insofrible› car un tal sentiment no venia assuaujat per aquella sort d’agradable tristesa poètica que produeix la contemplació de finsitot els paisatges més severament desolats, o dels llocs més terribles. La casa i els seus encontorns, els freds murs, les finestres semblants a ulls buits, els joncars que s’arrengleraven ací i allà, els troncs blanquinosos dels arbres morts... Jo contemplava aquell escenari amb un estat anímic que no podríem amb major escaiença comparar amb el que experimenta en deixondir-se l’opiòman quan amb amargor torna a la vida quotidiana havent-se descorregut el vel que el mantenia separat de la realitat. Una gelidesa emmalaltidora havia penetrat el meu cor; tenallada havia quedat la pensa per una basarda abismal, sense ni tan sols possibilitat d’esperonar la imaginació vers el sublim. Vaig aturar-me a meditar-ho: ¿Què era el que fins a tal punt m’enervava en la contemplació de la casa Usher?»