Va ser després de la Segona Guerra Mundial, en ple exili, que Mercè Rodoreda es va plantejar d’una manera seriosa esdevenir poeta. Les cir­cumstàncies històriques, els problemes personals, el desig d’escriure i els ànims de Josep Carner van ser alguns dels motius que portarien l’autora de La plaça del Diamant a compondre sonets i a convertir-se, en només tres anys, en Mestre en Gai Saber en els últims Jocs Florals dels anys 40. La seva meteòrica carrera lírica, que precedeix l’època d’escriptura de les grans novel·les, conrea els estils més diversos (intimista, amorós, hermè­tic, culturalista, mitològic...). L’abrupta llengua estudia els anys inicials i les primeres propostes estètiques de la poesia rodorediana, la seva formació i influències, i ajuda a presentar l’autora com una poeta rigorosa i amb plena consciència d’ofici, tot situant-la entre les principals figures líriques de la tradició catalana moderna.