Ramon Llull és un dels escriptors més polifacètics de la tradició europea: va ser filòsof, teòleg, lògic, novel·lista, poeta, místic, polemista, missioner..., i va donar cohesió a aquesta extraordinària diversitat, desplegada en unes 265 obres, amb un sistema combinatori i semimecànic de demostració que ell va anomenar «Art». Aquest mètode, al qual Llull remetia constantment el lector a fi que conegués els fonaments del seu pensament, fou desenvolupat per alliberar el debat interreligiós de les bases textuals tradicionals, sempre estèrils, i difongué la fama de l’autor per tot Europa fins al temps de Leibniz. L’extensa literatura moderna sobre l’Art s’ha dedicat sobretot a estudiar-ne els components principals, però hi ha pocs intents d’explicar com els utilitzava i combinava Llull per produir demostracions o «raons necessàries». "L’Art i la lògica de Ramon Llull" tracta de mostrar quins tipus de sistemes demostratius va desenvolupar Llull durant les dues etapes principals de l’Art, com van evolucionar vers una adaptació d’elements clau de la lògica aristotèlica i per què l’Art va ser central en tots els seus projectes intel·lectuals.

El "Suplement" (2020) de l’obra la completa fent un recorregut pel procés de creació i desenvolupament de l’Art: des del "Llibre de contemplació", en què Llull assaja un mètode demostratiu basat en la manipulació de conceptes individuals; passant per l’Art quaternària, en què s’estructuren i s’organitzen aquests conceptes i se’n sistematitza la manipulació; i fins arribar a l’Art ternària, en què una ontologia dinàmica permet les definicions dels divuit principis de l’Art que acaben donant lloc a un mètode discursiu més convencional.